febrer 14, 2018

Una marató pels nadons prematurs

Des que la nostra filla gran, l’Anna, va néixer prematura a l’Hospital MaternoInfantil Vall d’Hebron ara fa gairebé tretze anys, hem estat molt sensibles a les notícies sobre nadons prematurs.

Entrevistem al Jaume Ferrández (Barcelona, 1967), pare de l’Anna que va néixer prematura a Vall d’Hebron fa 13 anys i de la Clara. El Jaume és geògraf i treballa en l’àmbit dels serveis editorials, la comunicació i els estudis territorials. Aficionat a la muntanya i a les curses de fons des de fa més de 30 anys, ha completat 15 maratons i prop de 100 mitges maratons.

Com t’assabentes de la campanya ‘Amb tu, com a casa’?

A través de les xarxes socials, quan es va iniciar la campanya. A casa vam comentar aquesta iniciativa. Des que la nostra filla gran, l’Anna, va néixer prematura a l’Hospital MaternoInfantil Vall d’Hebron ara fa gairebé tretze anys, hem estat molt sensibles a les notícies sobre nadons prematurs.

Per què decideixes donar-hi suport?

Amb la història de l’Álvaro ens hi vam reconèixer per l’experiència que vam viure amb l’Anna. Ella va néixer el 2005 amb 28 setmanes i un pes de 560 grams. Que tirés endavant es podria qualificar de miracle, si més no, és el primer que et ve al cap i que moltes persones ens han dit. Però més aviat va ser gràcies a la professionalitat del personal sanitari de neonatologia i a l’entorn que li vam oferir.

Vam rebre molt durant els tres mesos que l’Anna va estar a Vall d’Hebron i en les revisions, que va seguir fins als cinc anys. La gratitud que ens va generar aquella experiència aflora ara i no hem dubtat en fer nostra la causa del projecte “Amb tu, com a casa”.

Quina és la teva vinculació amb Vall d’Hebron i concretament amb el servei de neonatologia? 

L’Anna va néixer prematura el març de 2005. Un mes abans es va determinar que era un embaràs de risc i la mare, la Marga, hi va ingressar per fer repòs i seguir l’evolució diària del creixement de la nena.

Allò va ser un cop molt dur, per la incertesa i la por. Mai estàs prou preparat per afrontar aquestes situacions. A l’hospital vam trobar excel·lents professionals que ens van transmetre molta confiança que va ser clau, juntament amb l’actitud vital de la mare, la Marga. Vam conjurar-nos per viure el dia a dia amb els mínims neguits possibles. Era el millor que podíem fer per l’Anna, tot i la dificultat: oferir la calma perquè ella pogués lluitar el seu dia a dia.

Després de néixer, l’Anna va estar  tres mesos d’hospitalitzada. Petita com era, havia de romandre a l’UCI de nounats fins a guanyar pes i madurar tot el que no havia pogut créixer al ventre matern. A l’UCI només podíem entrar els pares durant les hores de visita, matins i tardes. L’acompanyament d’infermeres i metges va ser molt important. Es lamentaven que l’espai i les condicions no fossin les més adequades, i que el temps de visites fos escàs. Tot i això, van facilitar que allarguéssim les estones que estàvem amb ella fent el cangur o quan la banyàvem. Però aquesta dedicació personal i íntima, hauria estat més completa amb un espai millor condicionat.

Creus que amb un nou servei de neonatologia la teva estança a Vall d’Hebron hauria estat diferent?

Les condicions en què vam estar van ser les millors possibles en aquell moment, el 2005. Ens consta que amb els anys s’han millorat els espais. Les atencions especials que requereixen els nadons prematurs s’han de poder donar en condicions òptimes per afavorir el seu benestar i desenvolupament. De fet, si no hi ha cap complicació mèdica, els prematurs haurien de poder rebre els mateixos estímuls que un nadó nascut a terme a casa seva, i les mares i pares, també, per descomptat. El lema de la campanya ho diu tot: “Amb tu, com a casa”.

 

Creus que la societat està prou conscienciada amb les necessitats dels nounats i de les seves famílies?

Com passava en el seu moment amb malalties com el càncer, o passa amb altres malalties minoritàries, fins que no et toquen de prop no t’impacten de manera important, a no ser que hi tinguis una vinculació professional.

Campanyes com “Amb tu, com a casa” ajuden a visualitzar el dia a dia que han d’afrontar les famílies amb nadons prematurs. Desitjo que a més de fer possible el nou Centre de Neonatologia avançada, més persones comprenguin les necessitats dels nadons prematurs i de les seves famílies, i que també serveixi per donar reconeixement a la tasca dels professionals de les unitats de neonatologia.

Per què donar visibilitat a la campanya corrent una marató?

Córrer és el que vehicula el meu repte. Si fos fotògraf, potser faria una subhasta de fotografies per recollir diners, o si fos cuiner, organitzaria àpats solidaris, no ho sé. En aquest cas la marató de Barcelona ho facilita perquè des de fa anys promou que els participants es plantegin reptes solidaris juntament amb el repte esportiu que suposa córrer una marató. Esport i solidaritat van de la mà molt sovint, ho podem veure cada vegada més a casa nostra, tot i que en molts països és ja habitual des de fa anys.

Ha estat fàcil per a mi unir la motivació per preparar la marató i la implicació amb el projecte “Amb tu, com a casa”, i d’aquí ha sortit el repte “Una marató pels nadons prematurs”. M’agrada assumir els dos reptes a la vegada.

És la teva primera marató?

Fins avui he participat en disset maratons, de les quals he completat quinze. Córrer és una afició que em ve de lluny.

Amb quina motivació afrontes aquest repte?

El repte té dues motivacions principals, l’esportiva i la solidària. Córrer la marató aquest 2018 em motiva de manera especial perquè farà 30 anys que vaig completar la meva primera marató. Pel que fa al repte solidari, és contribuir a fer possible el nou Centre de Neonatologia Avançada. M’he proposat recollir 1.500 € a través de la plataforma migranodearena.org. Les dues motivacions sumen. De tota manera, si no fossin aquestes, series altres: millorar la marca personal, acabar-la… Quan una cosa t’agrada el més fàcil és trobar excuses i transformar-les en motivació.

Com t’estàs preparant per poder assolir el repte?

La part esportiva del repte la tinc prou experimentada, com he comentat no és la primera marató que correré. Per superar els 42,195 km de la cursa, cal entrenar, sortir a córrer i marcar-se petits objectius assolibles a curt termini, setmana a setmana, com ara una cursa o una tirada llarga, i anar veient com el cos s’adapta al que l’hi exigim. Això no és garantia de poder acabar la marató, però cal preparar-se per sortir a córrer amb confiança. El gran repte és entrenar i la recompensa és gaudir corrent el dia de la marató.

Pel que fa a la part solidària, no tinc experiència en projectes de crowdfunding, però si en la comunicació de causes solidàries, com ara la campanya del Gran Recapte que impulsen els Bancs dels Aliments, on col·laboro en tasques de suport a la comunicació i gestió de xarxes socials.

A través de les xarxes socials, sobretot Twitter, difonc el repte “Una marató pels nadons prematurs”, interactuo amb les persones que se’n fan ressò, genero continguts relacionats amb córrer i la preparació de la marató, etc. I, com en el cas de la marató, em proposo reptes setmana a setmana, per aconseguir arribar a més persones.